[ Àrea Privada ]

COSMOPOLITISME I PROXIMITAT... Redescobrint la ciutat...

Atenció, aquest lloc fa servir cookies i tecnologies similars.

Si no canvia la configuració del seu navegador, n'accepta el seu ús. Més informació

Accepto
COSMOPOLITISME I PROXIMITAT... Redescobrint la ciutat...

Els estudiants de 2n de Batxillerat de l’Escola BetàniaPatmos passegem un matí pel Born de Barcelona.


Pipip, Pipip, Pipip, PIPIP, PIIIPIIIP! «Mmmm... 5 minutets més sisplau...» PIIIPIIIP, PIIIPIIIP! Click. M’aixeco, tota despentinada i amb el pijama arrugat, i vaig a rentar-me la cara. Comença el dia. M’estiro al llit a contestar missatges i llegeixo la discussió del grup de la classe sobre a quina hora hem de ser al Palau de la Música.  «D’acord», penso, «si són les... Merda! Són les 8.27 i hem quedat a les 8.45!».

Em vesteixo, em pentino, em rento les dents, tot a corre-cuita. Surto corrent de casa mentre crido adéu i em poso la jaqueta. Miro el rellotge –8.32 h–, aixeco la mirada i em trobo creuant en vermell. Un cotxe em pita i un autobús frena en sec a dos pams. No anem bé; si cregués en la mala sort tornaria a casa a dormir per a la resta del dia, però, com no és el cas, segueixo corrent.

Agafo el metro, surto a Plaça Catalunya i vaig fins el Palau de la Música. El meu tutor ja em mira amb cara de «ja sabia que arribaries tard». Comencem la ruta amb una petita explicació sobre el Palau de la Música; no escolto massa, estic concentrada preparant el discurset que hauré de fer en el pròxim edifici del nostre recorregut. El tutor em mira i faig cara d’estar atenta, però l’explicació no dura molt més i continuem el nostre camí.

«L’Església de Sant Pere es va cremar dues vegades, una a l’any...». Segueixo practicant, que al final del carrer ja està l’església. Arribem a les escales i em toca parlar; em poso nerviosa, com sempre, em tremolen les mans i la veu, però ja s’ha acabat, ja podem entrar. Un per un entrem a l’església; l’olor a espelmes, a humitat, una estranya sensació de xafogor ens porta a un món totalment diferent. Sortim altre cop a la calorosa Barcelona i als seus carrers estrets del Born.

Amb un pes menys a sobre, continuem la ruta. De camí a la Capella d’en Marcus m’ensopego i caic. Definitivament, avui no és el meu dia. Passem la capella i ens dirigim cap al Palau Dalmases perquè, aquesta vegada, un professor ens expliqui la història que hi ha darrera.

Sense adonar-nos ja arribem al Museu Picasso. Entra el primer grup, el segon i després nosaltres. Comencem amb les obres de Pablo Picasso amb dotze anys, retrats i pintures impressionants, extremadament detallistes i reals; seguim per un Picasso més trist i dolgut, amb les seves pintures blaves; i finalment arribem a tres sales dedicades a Las Meninas, amb el seu increïble estil cubista.

En sortir anem directes al Mercat de Santa Caterina i ens deixen una horeta per esmorzar. «Ja era hora! Em moro de gana». Decidim donar una volta dins del mercat per veure què podem menjar, però només puc pensar en un cafetó i alguna cosa dolça. Esmorzem gairebé tota la classe junta, i a poc a poc anem cap a  Santa Maria del Mar.

Només arribar ja comencen un altre cop les visites guiades: una explicació de la façana i de l’espai interior, una visita per les immenses ales, la cerca de l’escut del Barça en els vitralls, quatre fotos més tots junts, una caminadeta. Passem el Mercat del Born, una conversa amb un, ara amb l’altre, ara som quatre i ara estic sola. Espera: SOLA? On està tothom? Encantada com estava no m’havia adonat que tothom havia accelerat i havia creuat el pas de zebra, mentre jo seguia mirant el terra i pensant en les meves coses.

Arribem a l’Estació de França, l’últim edifici del nostre recorregut. Només ens queda arribar al Parc de la Ciutadella. Estem a la font del parc! No puc més; busco un banc sense pensar-hi i hi vaig directa. El meu dia pel Born ja s’ha acabat.