[ Àrea Privada ]

«Ningú de nosaltres és tan bo com ho som tots junts.»

Atenció, aquest lloc fa servir cookies i tecnologies similars.

Si no canvia la configuració del seu navegador, n'accepta el seu ús. Més informació

Accepto
«Ningú de nosaltres és tan bo com ho som tots junts.»

«Ningú de nosaltres és tan bo com ho som tots junts.»
Albert C., alumne de 2n de Batxillerat

Es pot ben afirmar que 2n de Batxillerat és molt significatiu; fins i tot es podria dir que únic, perquè és un curs que suposa el final d’una llarga etapa escolar. Però en el nostre cas, encara ho és més: acabarem l’escolaritat els alumnes que la vam iniciar el darrer any del segle passat, és a dir, al curs 1999-2000. Durant aquest temps el món ha anat canviant, evolucionant considerablement (amb prou feines hi havia internet, i es pagava amb pessetes!), i nosaltres hem experimentat una transició de menuts de parvulari a preuniversitaris. Abans de celebrar alumnes i professors junts l’acte de graduació, que és solemne i formal, vam poder gaudir d’una altra mena de trobada més distesa, fent esport i conreant companyonia.

El 27 de març, és a dir, just el dia abans de començar les vacances de Setmana Santa, els alumnes de la nostra generació ens vam convertir en els «propietaris» de totes les instal·lacions esportives del centre gràcies al fet que la resta de cursos estaven de convivències o de viatge. Era una sensació peculiar contemplar grans espais de l’Escola sense la presència colorista de les bates bellugadisses dels més petits i, sobretot, amb el silenci que regnava a certes àrees com el pati. Sembla estrany com uns espais que ens són tan coneguts per haver-hi viscut tant de temps ens poden semblar diferents, gairebé desconeguts, pel fet de faltar-hi la vitalitat que li donen tots els alumnes. En qualsevol cas, poder disposar de tot el recinte escolar era una oportunitat que havíem de saber aprofitar amb una experiència que resultés enriquidora. I ho vam fer organitzant conjuntament unes olimpíades esportives.

Per decisió adoptada democràticament, els esports escollits van ser el futbol, el bàsquet, l’ultimate (frisbee) i el pichi, que és semblant al beisbol. A més, un grup de noies va organitzar una activitat força diferent i divertida, que va consistir a impartir una classe del ball anomenat zumba, activitat que va tenir molt bona acollida (però no tanta com per aconseguir engrescar el sector masculí). A cada competició hi participaven entre tres i cinc equips (diferenciats per colors) i es van arribar a celebrar diversos partits a la vegada, de manera que la jornada fou molt intensa i animada. Un cop acabades les eliminatòries, van arribar les finals de cada esport, que van ser molt disputades i emocionants.

Aquesta mena d’esdeveniments conjunts generen la possibilitat de conèixer un altre aspecte poc conegut dels professors. El fet que participin al teu equip, o el contrari, te’ls fa percebre com un company més amb qui compartir el moment. Fer esport contribueix a trencar la línia que separa l’espai que hi ha entre la pissarra i els pupitres. És per això que als alumnes els va agradar molt poder compartir aquesta estona amb els seus docents i és també per aquest motiu que van trobar a faltar que alguna que altra professora hi volgués participar.  
    
Va ser molt ben valorada, per tothom, l’actuació d’en Josep Maria Clavell com a àrbitre. La seva personalitat va permetre aportar serenitat a les competicions més impetuoses, perquè genera confiança als jugadors, cosa que sempre ajuda que els partits es puguin dur a terme dins les regles de l’esportivitat. Se li ha d’agrair aquesta feina, perquè no sol ser gaire gratificant, atès que és molt difícil de gestionar i acostuma a haver-hi protestes. A més, els professors Xabi Pérez i Josep Àngel Gan van participar a les competicions de futbol i bàsquet, i el segon d’ells ho va fer amb tant d’ímpetu que una inoportuna estrebada muscular el va deixar fora de combat. També en Xavier Ciurans va col·laborar en diversos equips, els quals es van divertir molt amb la seva simpatia i el seu fi humor.  

Tot va funcionar de forma dinàmica i ininterrompuda, el bon temps també hi va contribuir. Els que van tenir ocasió de fer d’espectadors van percebre clarament que la bona camaraderia i companyonia es van imposar a la rivalitat.

Finalitzades les activitats, els participants, el públic i els professors de l’etapa es van trobar a l’amfiteatre per fer l’entrega de premis als equips guanyadors. A la celebració no hi va faltar la música, amb les guitarres dels alumnes més melòmans, i els comentaris, entre rialles i sense polèmiques, dels partits. L’ambient respirat era familiar, proper i agradable. Va ser una bona manera de donar pas a les vacances. Sembla que aquesta mena d’iniciatives creen complicitats que milloren la convivència escolar, i podria ser una bona opció que una jornada com aquesta es consolidi en propers cursos.

Queden poques setmanes. L’Escola acabarà i cada un dels alumnes seguirà el seu propi camí cap a una determinada direcció. És d’esperar que aquests camins no s’allunyin massa els uns dels altres i que, de tant en tant, hi hagi encreuaments que permetin reviure les mil i una experiències compartides durant tants anys. Però hi ha un element que es mantindrà ferm per sempre, i és el de la nostra condició d’haver estat alumnes d’aquesta Escola. Aquesta condició comú ens apropa i ens fa sentir membres d’una gran comunitat que comparteix uns valors socials.

Potser és en vivències d’aquesta mena quan es pot afirmar amb més raó l’expressió «Som així i fem això», que constitueix un dels lemes de BetàniaPatmos.

 

 Vídeo realitzat per l’alumna Judith B.