|
L'Enric Marco, supervivent del camp de concentració de Mathausen, va fer
una conferència a partir de la seva experiència.
Adjuntem a continuació les impressions de 2 alumnes de 3r d'ESO sobre
la conferència:
Enric Marco va parlar de la seva experiència viscuda en un camp d'extermini i del seu esperit lluitador en contra del franquisme i, en
general, de tota idea que s'oposés a la democràcia i, sobretot, a la
llibertat. Va narrar la seva vida com una aventura, tant amb els seus
bons moments com amb els seus mals moments. La seva joventut fou rebel,
com la de qualsevol jove amb ganes d'expressar la seva opinió. Lluità en
el bàndol republicà i defensà els seus drets. Fugí a França després de
la victòria del general Franco, on en pèssimes condicions s'hi va estar
uns dies. Després fou empresonat i, finalment, deportat a un camp
d'extermini. Va sobreviure en condicions infrahumanes i va ser alliberat
pels aliats. Però el més dur -penso-, és que Franco no reconegués la
nacionalitat dels espanyols que restaren en els camps i aquests no
poguessin tornar a les seves llars.
Em van impactar molt les següents paraules que pronuncià: "No vaig anar
a buscar la guerra; la guerra em va venir a buscar a mi". Avui dia Enric
Marco explica el que va succeir i consciencia els joves que actualment
també es poden veure actituds racistes, antisemites, etc... Explicar
aquests successos commou la gent no només amb les paraules, sinó també
amb el suport del video que vam veure i que dóna fe dels mots amb què
descrivia la mort dels presos i les atrocitats dels alemanys.
Personalment em va frapar i em va fer canviar la manera de veure algunes
coses, sobretot em va ensenyar a valorar al màxim allò que tens perquè
qui sap qui pot prendre-t'ho algun dia. Conscienciar la gent i, sobretot,
els joves, és molt important perquè actualment a Irak, a Palestina i a
més llocs és produeixen crims contra la humanitat similars a aquells que
es produïren als camps nazis. L'odi nazi és fruit d'un poble que en uns
moments difícils es va deixar manipular per una persona que es va
beneficiar blasmant els jueus i acusant-los de ser inferiors a la raça
ària.
Actualment podem observar comportaments semblants en persones que no
saben el que diuen ni el significat del que diuen. La gent es creu
qualsevol cosa que digui un mitjà informatiu, i és difícil que s'adoni
que està essent manipulada en benefici d'altres.
Tomàs P.
3r ESO A
Benvolgut Enric Marco,
Vostè ens va visitar ara farà ja prop de dues setmanes. Després de la
seva visita, he estat donant moltes voltes a tot el que ens va dir.
Sempre m'ha agradat la història; aquests temes sempre m'han cridat
l'atencíó. Fins i tot abans que ens fessin llegir Sí això és un home; ja
havia sentit a parlar dels camps d'extermini de la segona guerra
mundial. Tanmateix eren una figura vaga, com una ombra paorosa mal
esbossada; com un fantasma molt llunyà. Ara, havent sentit el que vostè
havia, de dir-nos, és un fet molt més real. Vostè es algú aparentment
normal, que camina pels carrers de Barcelona, com qualsevol altra
persona; no duu el seu passat escrit a la cara. Precisament per això,
que algú tan normal vingui i ens expliqui com a testimoni uns fets tan
llunyans a nosaltres en el temps i la distància, fa que semblin tan
propers i dolorosament reals com si haguessin passat ahir. Ens ha
explicat moltes coses que no s'expliquen als llibres d'història, que
passen desapercebudes perquè ningú les ha dit prou fort.
Diuen que la història l'escriuen els vencedors; la imatge de la Segona
República que ens arriba a nosaltres és la d'un govern dividit i feble,
contínua querella entre els seus partits. En canvi vostè ens va parlar
d'una Segona República, que a pesar dels seus defectes, defenia una
societat i una política increïblement solidaris, plens d'ideals, i
veritablement, per aquests només, valia la pena resistir. Va parlar de
moltes coses, però de la seva visita, m'atreviria a dir que el que em va
deixar més parada fou el que no va dir. La pel·lícula que ens van passar
(Nit i boira, d'A. Resnais, si no recordo malament), em va deixar
horroritzada. Quan el reportatge va començar a mostrar les morts dels
camps d'extermini, una sensació de vertigen, dolorosa i amarga, se'm va
instal·lar a la boca de l'estómac, era una sensació d'ofec opressiva. I
és que és horrorós el que els nazis van fer a tots aquells deportats. No
es van conformar a matar-los de gana o de maneres humiliants; la mort de
les seves víctimes, pel que es veu no els satisfeia, van decidir que
fins i tot les seves despulles havien de ser tractades com les dels
animals. Schwein els anomenaven... porcs, i n'aprofitaven els cabells,
per fer teles, dels cossos en feien sabó, fins i tot la pell
n'aprofitaven per fer pergamí; perquè del porc s'aprofita tot. Aquella
cistella plena de caps, em va fer desviar la vista, no vaig ser capaç de
seguir mirant-la. Com es pot ser tant poc humà?, ells!, que precisament
es ventaven de ser l'única raça que tenia dret a existir!
No puc ni vull entendre-ho. Abans pensava que era un horror que de ben
segur no es podria tornar a repetir mai, que fou fruit dels deliris
d'uns quants bojos. Vaig sortir de la seva visita amb un sentiment
estrany, perplexitat o estupor potser, però sí sé també que he trigat
dies a ordenar el garbuix de pensaments que m'han assaltat de
d'aleshores, ja que en aquell moment era incapaç de raonar amb claredat;
i molt menys treure'n un judici. Després de tot el que he sentit, és
obvi que abans foren els jueus, gitanos, apàtrides, homosexuals,
comunistes, resistents... que per intolerància, i res més que això, van
patir l'odi del poble alemany. Potser el partit nazi no existeix, però
la intolerància segueix latent en tots els racons del món, inclòs en les
nacions més civilitzades del planeta. Potser la pròxima vegada no seran
ni els jueus, ni els gitanos; potser el pròxim cop seré jo, perquè porto
ulleres, o perquè la meva vida no transcorre segons les pautes que algú
altre ha establert. Sentir-lo m'ha fet refermar en la creença que hem de
lluitar contra la intolerància. Hem de seguir explicant el que va passar,
perquè sent conscients que tot comença sent una petita cosa, i prenent
consciència de fins on pot arribar, fem tots els possibles per evitar
que tant sols se li pugui ocórrer a algú girar la cara a algú altre
perquè és lleugerament diferent. No pot tornar a passar, no ho podem
permetre.
M. Àngels T.
3r ESO C
|